Como soy el señor Excel no he podido evitar sumar las cantidades de pesetas que suponen dichos gastos.

En 1999 nos gastaríamos 18.032.465 pesetas, ahora 50.074.440 pesetas. (es decir, un 177% más). También he buscado el incremento del IPC desde esa fecha hasta hoy, el cual es de un 39,5%, o sea que la vida ha subido, por la cara, un 137,5%.

En el caso de los sueldos he buscado mi nómina de administrativo. En  1999 mas o menos cobraba unas 180.000 pesetas. Ahora un administrativo cobra, no se… 1.350 euros? (unas 225.000 pesetas) , un 25% más (inferior al incremento del IPC)

No se tiene que ser muy buen matemático, ni un entendido en economía para llegar a la conclusión de que aquí falla algo, no?

MENTIRA. La prueba irrefutable es que cada vez que, sin querer, me la encuentro en televisión, ¡me quedo pegado a ella!
Televisión Española la explota. La pone cada año, normalmente el domingo por la noche. Lo lees en el periódico y piensas “Otra vez? pero que pesados”. Juras que no la mirarás, que la tienes aburrida y encima Richard Gere es un pésimo actor.(con esos ojos contorneados cuando quiere hacerse el interesante).

Pero de repente, en un zapping maldito, chocas de bruces con ella. Oh, no! es como medusa. En cuando la miras te quedas petrificado. No puedes apartar la vista de ella. ¡Incluso te sabes las escenas y sus frases!

- Me hubiera quedado por 2000$
Te habría pagado 4000$

- ¿Qué le pareció la ópera querida?
Uf, por poco me meo de gusto en las bragas.
¿Qué ha dicho?
Que la música de La Traviata la embriaga.

por no decir el “háganos la pelota. Voy a gastar una suma indecente de dinero en su tienda”.

je je. genial.

Ahora bien, lo mejor, sin lugar a dudas, es Hector Elizondo. Su personaje de director del hotel, con tanta clase y humanidad bien le hubiera valido un Oscar. El secundario que te hace saborear de la película, es la guinda al pastel. Cada vez que aparece en una escena eclipsa totalmente a sus compañeros, ya sea un Gere o una Roberts.

En fin que ahí queda mi confesión. Una mancha en mi curriculum cinéfilo (que bien pensado es nulo). Asumo y proclamo orgulloso: ME GUSTA PRETTY WOMAN.

Mira, em cau be, molt be. Suposo que ha de ser molt difícil tocar de peus a terra quan 10.000 persones estan cantant una cançó teva, però sempre l’ he vist com molt simpàtica i natural.

El affair Piqué em sembla fantàstic. Quan els veig junts m’ho crec. La típica parella que penses, “m’agradaria que fossin amics meus”.

I el de ahir al seu concert va ser la bomba. La urticària que el futbol em provoca, ha desaparegut momentàniament durant una estoneta quan he vist el vídeo de Shakira i sis jugadors del barça damunt de l’escenari (no els anomeno, per que no se qui son). Per un costat humanitza a la cantant, que ens demostra que damunt de l’escenari s’ho passa be i per altre als jugadors, que també estan més pendents d’ells i el malament que es mouen que no dels periodistes o la gent que els mira.

Per un moment he vist a set joves divertint-se, tios normals (davant d’una multitud, això sí) fent el gamberrete.

És estrany trobar aquests petits moments de naturalitat en el mon de la música i l’esport. S’agraeix una bocanada de aire fresc.

Casi m’oblido que he hagut de treure la moto de sota de casa des del dissabte, que no vaig trobar cap container d’escombreries en un diàmetre de una mansana i que ahir vaig haver de tornar abans de cap de setmana per poder arribar la pàrking. Gajes de viure al centre (i que el sentiment barcelonista no em compensi les molèsties).

Si l’assemblea d’aquest matí hagués decidit acceptar i marxar avui, per tornar diumenge, no hagués estat més fàcil? Diguem cagat o simplón.

No dubto que dins una carrega policial forces vegades s’excedeix de l’ús de la violència gratuïta, però en aquests casos sempre he pensat que el ser humà li falla una cosa, l’ego.

Si t’has manifestat, t’has fet sentir, ja has complert amb el que volies i arriba el moment de plegar, doncs plega. Per que ens estranyem o indignem? Si davant meu es planta una anti-abalots amb ordres de fer-me fora i li planto cara se perfectament el queem passarà. Esde calaix. Si li dic “fill de puta” després no m’he de sorprendre si em tira a terra o em pega un cop de porra. No cal ser molt llest per coneixe la llei de causa-efecte.

A la gent li agrada provocar. Cal enfrontar-se a un mosso amb porra? No és més intel·ligent marxar? O és que l’orgull (mal invent, només porta que problemes) ens ho impedeix? A part, sempre he pensat que tots tenim un punt de narcisisme heroic i ens encanta fer-nos el màrtir. Ohhhh, com he rebut, que autèntic que soc. Si la  poli m’ha pegat demostro que soc molt més “indignat” que el que a plegat la tenda i tornarà el diumenge, i que la meva lluita és la més superauténtica.

Doncs no. Al mon benestant on vivim podem fer-nos sentir, lluitar i reclamar els nostres drets sense necessitat de patir físicament (i així ho hem demostrat durant 15 dies, i podem seguir demostrant-ho). La violència és gratuïta. No cal, ni usar-la, ni buscar-la.

ah, i la culpa de tot la te el ditxos futbol i el barça.

Passejo per la Plaça Catalunya i envejo a tota aquella gent amb ganes de queixar-se, proposar, lluitar, decidir, millorar, movilitzar-se, indignar-se…

Gent amb facilitat de paraula, oradors en potencia que poden mantenir una conversa coherent sobre la merda política i social en la que vivim i com trobar alternatives.

Jo soc un pèssim orador. Mai he pogut parlar de política, per que no tinc coneixement de causa i no en sé prou ni tinc les coses tant clares com per dialogar, que no discutí, amb algú.

Se, per exemple, que el PP no m’agrada. Els trobo retrògrads, carpetobetònics, fatxes, antilliberals i centristes. Però si em trobo a algú del PP que em comença a remetre contra el Zapatero o a defensar la política econòmica del seu partit, no se que dir.

En fi, que deixo amb orgull el meu vot de confiança a tots els acampats tant a Sol com a Catalunya. Els accepto com a portaveus de la majoria, a la que m’adhereixo, i els reconec com a abanderats d’aquest moviment necessari encara que, penso, incert.

Per que malgrat veure’ls i entendre’ls, no se exactament com volen canviar la societat, ni els seus plantejaments, ni les seves propostes… i és que el meu cap està col·lapsat, però de problemes més cotidiants i propers, com saber si la meva filla entrarà a la guarderia pública, buscar una altre fon d’ingressos a casa o pensar el la mudança que s’apropa de manera imparable.